NASCUTS A BARCELONA

BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA



Obres de
Carles Suriñach i Wrokona
Miguel Asins Arbó

Direcció
José R. Pascual-Vilaplana


PARAL·LELISMES DES DE BARCELONA

Textos de José R. Pascual-Vilaplana

Barcelona va veure nàixer amb poc temps de diferència, dos compositors rellevants en la vida dels quals, tot i no tenir cap relació entre ells, hi trobem molts llocs comuns en el seu corpus artístic, amb una estètica molt propera tot i desenvolupar estils molt personals. Aquests dos creadors musicals, a més a més, coincideixen en dedicar part de la seua valuosa producció al món de les bandes de música, les orquestres de vent i percussió a les quals han sabut extraure el seu potencial tímbric i han sabut situar-les al lloc natural d’igualtat que li correspon al conreu de l’art musical contemporani. Amb aquesta gravació, la Banda Municipal de Barcelona vol retre merescut homenatge a dos artistes que des de Barcelona exportaren el seu art a diversos indrets i amb diferents propostes tot emprant com a vehicle de difusió i creació a la banda de música.

Surinach i Asins Arbó són tot un exemple d’autors compromesos amb un territori que han sabut aprofitar aquestes arrels per a enlairar-los en la seua contemporaneïtat. La seua producció musical s’aferma per un sòlid compromís estètic i una coherència personal de creació. Temps paral·lels que generaren interessos artístics semblants, com nascuts d’un ecosistema vital on es barreja l’ètica i l’estètica.


CARLES SURIÑACH I WROKONA


Carles Suriñach i Wrokona (Barcelona, 4 de març de 1915 – New Haven (USA), 12 de novembre de 1997) fou alumne de composició del mestre Enric Morera al Conservatori de Barcelona. Després amplia la seua formació a Alemanya, tot estudiant composició amb Max Trapp a Berlín i direcció d’orquestra amb Hugo Balzar a Dusseldorf, a més d’assistir als seminaris impartits per Richard Strauss. En 1943 torna a  Barcelona topt sent titular de l’Orquestra Filharmònica de la ciutat i entre 1944 i 1948 de l’Orquestra Simfònica del Liceu. En 1947 trasllada la seua residència a París, des d’on contacta amb diverses orquestres on hi treballa com a invitat: Orquestra Nacional del Conservatori de Liège, Orquestra Nacional de la Radiodifusió de França o l’Orquestra Filharmònica de Lisboa, entre d’altres. La seua producció com a compositor s’amplia notablement, tot destacant l’estrena de la seua òpera El mozo que casó con mujer al Teatre del Liceu en 1948. Entrats els anys 50 emigra als EEUU on desenvolupa una important carrera com a compositor de ballet tot treballant amb la prestigiosa coreògrafa Martha Graham. L’any 1959 adquirí la nacionalitat estatunidenca. Entre la seua producció, a més de la música de ballet, hi destaquen concerts per a solistes (piano, arpa, violí, flauta, contrabaix,…), música simfònica per a orquestra i per a banda, música de cambra…. El mestre Surinach (com es coneixia al món anglosaxó) ens deixà a New Haven als 82 anys. En l’actualitat la BMI Foundation atorga un premi amb el seu nom destinat a joves músics.
SURIÑACH

RITMO JONDO

Suite per a banda (1967)


El 5 de maig de 1952 i per encàrrec del compositor i crític Peggu Glanville-Hicks, Carles Suriñach estrena al Museu d’Art Modern de Nova York, el seu Ritmo jondo per a grup instrumental (clarinet, trompeta, xilòfon, tambor, timbales i tres palmers), una de les primeres manifestacions de la seua passió pel flamenc que desenvoluparà en altres produccions. Més tard crea una versió més extensa de l’obra ara instrumentada per a orquestra de cambra, encàrrec de la Rothschild Foundation per a ser coreografiada per Doris Humphrey. Aquest ballet fou estrenat a l’Alvin Theatre de Nova York el dia 15 d’abril de 1953 amb la José Limón Dance Company. La versió de banda en forma de suite fou creada pel propi compositor en 1967 i recull tres ritmes propis del flamenc (Bulerías, Saeta i Garrotín) però passats pel tamís del llenguatge més d’avantguarda que fa traslluir la tradició enmig un context absolutament modern i renovador. El propi Suriñach escriu a l’edició de la partitura (Associated Music Publishers Inc.) unes notes a l’obra:
 
“Els tres moviments de Ritmo Jondo provenen de fonts gitanes espanyoles. Bulerías: una dansa flamenca alegre i ràpida, amb improvisacions sobre un ritme que va canviant. Originàriament, el nom pareix ser una derivació de “burlerías” (jocs de burla), una referència que és evident a l’estil peculiar d’aquesta dansa. Les “bulerías” constitueixen el més característic exemple de les danses per a la festa, i el seu ritme vehement i excitant, ple de trampes a la interpretació, ha servit com a base de la majoria d’aquests balls. Saeta: una cançó ritual lenta de Sevilla, cantada als carrers com una pregària durant la processó del Divendres Sant. Els instruments estan prohibits durant aquest període litúrgic; tanmateix es permeten els tambors ensordits. La forma “saeta” està vinculada amb les més pures i remotes de l’art flamenc originat pels sefardites i els berebers. Es requereix una gran quantitat de poder interior per manifestar l’apassionant ritual d’aquesta música. Garrotín: entre les innombrables varietats que proporcionen els balls festius, el “garrotín” és un dels més prominents. Les danses festívoles dins del flamenc ofereixen tota una gama estilística on totes les innovacions i improvisacions imaginables són admissibles. El “garrotín” és una dansa orgiàstica i incontrolada, feliçment contagiosa i carregada d’emoció i exuberància;  tot i això, a la mateixa hora, apareix restringida per un cert estoïcisme i per una violència pròpia dels seus orígens racials”.




SURIÑACH

SINFONIETTA FLAMENCA

Suite per a banda (1971)


La predilecció del mestre Suriñach pel flamenc li porta a escriure una Sinfonietta flamenca per a orquestra simfònica que s’estrena a Louisville el 9 de gener de 1954 amb un gran èxit de crítica. El mateix any es va presentar l’obra durant els concerts de Cuaresma al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigida pel propi compositor.  El 24 de juliol de 1956, va tenir lloc la seua presentació al prestigiós Festival Proms interpretada per la BBC Symphony Orchestra, dirigida per Malcolm Sargent al Royal Albert Hall de Londres. Aquesta suite en quatre moviments desenvolupa una visió molt moderna de la tradició flamenca tant pel que fa al tema tímbric i temàtic (amb reminiscències jueves, àrabs i gitanes) com a l’harmònic. Una versió més reduïda (sols amb tres moviments dels originals, tot eliminant el tercer moviment de la versió orquestral) s’estrena instrumentada per a banda pel compositor en 1971. El propi Suriñach escriu al llibret del LP on s’enregistrà l’obra: “El sud d’Espanya ha estat sempre  la font de la major riquesa de la música nativa. Aquesta riquesa es concentra majoritàriament a l’estil flamenc amb la seua formidable intensitat i profunda meditació. Però els compositors espanyols no han penetrat molt al seu interior, pel seu refinament no han fet concessió a l’extravagància de l’estil flamenc espanyol quan aquest interferia les regles acadèmiques. Aquesta Sinfonietta Flamenca té un màxim d’estil flamenc i un mínim de convencionalisme”.
 
Aquestes dues obres són testimoni de l’interés de Suriñach pel flamenc, present en la gran majoria de la seua producció, com per exemple a la seua Simfonia n. 2, i a obres com ara Feria Mágica (1956)Variaciones Sinfónicas (1962), el Concert per a piano i orquestra(1973) o Melismas Sinfónicos (1993). Per entendre aquest interès i la seua postura estètica són interessants paraules del compositor al text del LP: “….és coneguda, crec, actualment, la meua devoció per la denominada música flamenca espanyola i la meua recerca per trasplantar-la  a l’escenari del concert. Tanmateix, aquest idioma, a través dels anys, està esdevenint, crec, en un assumpte molt associat a la meua pròpia fisonomia. Per altre costat, el món de la dansa està utilitzant la meua música cada dia més i més; una acurada anàlisi m’ha mostrat que els ballarins no espanyols s’han dedicat a esta música pel seu dramatisme: el drama està sent majoritàriament el resultat de l’estil flamenc. Els seus ballets no són totalment espanyols, però utilitzen la meua música per la seua força teatral…”.
 
A les notes al programa de la seua obra Melismas Sinfónicos ens diu: “Deseaba poner el flamenco a nivel de concierto, para tamizar su energía natural mediante las mejores maneras de la música clásica. Sin embargo, rara vez uso canciones populares o ritmos del flamenco actual. Me puede inspirar, pero la forma proviene de mi imaginación. Una vez he escuchado un tema, lo digiero y lo trituro. De este modo cuando retorna a mi memoria se ha convertido en otra cosa. Espero que el fondo todavía se conserve, pero con muy pocas excepciones, mi música es completamente original. No me gusta mucho la musicología. Los musicólogos buscan autenticidad, pero si haces lo que dicen la música puede convertirse en extremadamente aburrida, por eso yo escribo lo que tengo en la mente e intento realizar una obra de entretenimiento. Puede provocar una ilusión de autenticidad pero nada más. Por ejemplo mi obra Ritmo Jondo está obviamente inspirada en danzas flamencas y esto suena muy español, pero no tiene ningún vestigio de la música gitana actual. Esto no me gusta, se supone que no es el objeto real, es más como pensar sobre la música gitana. Es interesante.” (Veure a historiadelasinfonia.es)




SURIÑACH

SOLERIANA

Basada en el “Fandango” del Pare Antoni Soler (1972)


La predilecció del mestre Suriñach pel flamenc li porta a escriure una Sinfonietta flamenca per a orquestra simfònica que s’estrena a Louisville el 9 de gener de 1954 amb un gran èxit de crítica. El mateix any es va presentar l’obra durant els concerts de Cuaresma al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigida pel propi compositor.  El 24 de juliol de 1956, va tenir lloc la seua presentació al prestigiós Festival Proms interpretada per la BBC Symphony Orchestra, dirigida per Malcolm Sargent al Royal Albert Hall de Londres. Aquesta suite en quatre moviments desenvolupa una visió molt moderna de la tradició flamenca tant pel que fa al tema tímbric i temàtic (amb reminiscències jueves, àrabs i gitanes) com a l’harmònic. Una versió més reduïda (sols amb tres moviments dels originals, tot eliminant el tercer moviment de la versió orquestral) s’estrena instrumentada per a banda pel compositor en 1971. El propi Suriñach escriu al llibret del LP on s’enregistrà l’obra: Sens dubte és aquesta partitura una de les obres del mestre Suriñach que més s’ha interpretat al món bandístic internacional. Com versa al subtítol de l’obra, la partitura està basada en el famós Fandango per a clavecí, que el frare gironí Antoni Soler (Olot, 1729 – San Lorenzo de El Escorial, 1783) escrigué a mitjans del segle XVIII. Soler fou alumne de Domenico Scarlatti i a aquesta obra s’hi reflecteix una clara influència del mestre italià. De fet, és tot un exemple de factura compositiva, en presentar un ostinato per a la mà esquerra, el denominat baix d’Alberti, sobre el qual el compositor ens regala tota una gamma de recursos: arriscades harmonies, intervals ben amples, bellíssimes ornamentacions i sorprenents cromatismes.
 
L’any 1972 Surinach publica Soleriana, i com ell mateix declara a la partitura: “… he dividit l’obra en una “Introducció” i set “Diferències” o variacions, amb la finalitat de fer més comprensible la forma o l’estil del Fandango, tot cercant el contrast a través dels canvis de tonalitat i les variacions, algunes de les quals tenen conclusions independents (….). Així mateix la decisió d’utilitzar la formació de banda simfònica com a vehicle per divulgar l’obra (en lloc de l’orquestra simfònica) no és casual; el Fandango està ple d’arpegis scarlattians  que requereixen força i importància de fons, un tret menys còmode per a les cordes orquestrals quan es demana la velocitat i l’articulació ràpida (….). He gaudit amb l’escriptura d’aquesta versió del Fandango, on m’endinso en el món de Soler tal i com jo el concep, amb tots els mitjans del segle XX al meu abast (…).”




SURIÑACH

MEMORIES OF AN OLD ZARZUELA

(1987)


Amb l’idea de renovar i transformar un material antic, Suriñach s’endinsa en la seua pròpia memòria per recordar fragments de la sarsuela El Barberillo de Lavapiés (1874) de Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894). Amb quatre moviments connectats entre sí,  les melodies i les idees temàtiques de la coneguda obra lírica es presenten ací reestructurades i transformades en la seua ambientació harmònica, estructural i tímbrica, però mantenint l’evidència del seu origen. Aquest interès pel denominat género chico ja apareix reflectit a la seua Simfonia n. 3 “Sinfonía Chica”, estrenada per l’Orquestra Simfònica de la Jolla Musical Arts Society de San Diego el 6 d’agost de 1957 sota la direcció del compositor.




MIGUEL ASINS ARBÓ


Miguel Asins Arbó (Barcelona, 21 de gener de 1916 – València, 26 d’octubre de 1996), nasqué al barceloní Hospital de Sant Pau i va viure els seus primers anys de vida al carrer Robador de Barcelona. Fill de pares valencians, prompte torna a la ciutat del Túria on comença els seus estudis musicals, tot iniciant-los amb el violí, per continuar amb la composició de la mà de Pedro Sosa o Manuel Palau. En 1944 ingressà per  oposició al Cuerpo Nacional de Directores de Músicas Militares. En 1950 va obtenir el Premio Nacional de Música gràcies a les seues Seis canciones españolas per a veu i piano. En 1954 guanyà el Premi Ciutat de Barcelona pel seu poema simfònic per a orquestra, Alvargonzález. Les seues obres són estrenades per directors de la talla d’Eduard Toldrà, Joan Lamote de Grignon o Ataúlfo Argenta . En 1954 inicia la seua activitat com a compositor de música cinematogràfica amb la banda sonora de Rebeldía, dirigida per José Antonio Nieves Conde. El món del cinema va centrar la seua activitat fins al punt que decideix traslladar la seua residència a Madrid per combinar la seua activitat com a director militar i com a compositor per al setè art. Va participar com a creador musical de pel·lícules com ara El cochecito (1961), de Marco Ferreri, Plácido (1961) o El verdugo (1963) de García Berlanga, entre d’altres. Prompte començaria també a realitzar música per a documentals i series de televisió com ara Diego de Acevedo (1967)España siglo XX (1971)Dalí (1980) o España en guerra (1986) entre moltes més. Destacable fou també la seua activitat docent, tant com a professor del Conservatorio Superior de Música de Madrid (1976-1986) com a escriptor de mètodes de gran rellevància com són Ciento un ejercicios para la práctica de la repentización y el transporte (Real Musical, 1981), Bajo cifrado barroco (Real Musical, 1985), Teoría y pràctica del bajo cifrado en su realización al piano (Real Musical, 1985o El acompañamiento de la melodía y su improvisación al piano (Real Musical, 1988). També fou clarament rellevant la seua vinculació a l’etnomusicologia i al folklore, tot publicant diversos cançoners i escrivint gran quantitat de composicions pròpies basades o recreades en la música tradicional tant valenciana com catalana.
ASINS ARBÓ

VIEJOS AIRES DE LA VIEJA ESPAÑA

(1972)

Amb aquesta suite de 1972, el mestre Asins Arbó guanyava per primera vegada el Premio Maestro Villa de Madrid, un dels guardons més importants i històrics de la composició per a banda. Els seus cinc moviments ens presenten altres tants ritmes propis de la tradició folklòrica espanyola revestits del món harmònic i colorista del mestre Asins Arbó, amb un gran eclecticisme estilístic i tot aprofitant els recursos tímbrics de la banda de música més versàtil. L’obra fou estrenada per la Banda Municipal de Madrid dirigida per Rodrigo de Santiago, el 21 d’octubre de 1973. El 29 de febrer de 1976, la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel mestre Enrique Garcés interpretava per primera vegada aquesta obra en un concert al Palau de Congressos de la ciutat.




ASINS ARBÓ

VUIT CANÇONS POPULARS CATALANES

(1975)

El conreu de la música tradicional catalana a la producció d’Asins Arbó està ben consolidada amb diferents suites per a veu i piano o per a cor i piano de cançons populars catalanes. De forma instrumental, escriu aquesta suite en 1976 amb versió per a orquestra simfònica i, després, amb versió per a banda. El mestre Garcés, titular de la BM de Barcelona, feu una instrumentació per a banda de l’original orquestral en juny de 1976. (SANZ, José Miguel (2009) Miguel Asins Arbó y su música para banda sinfónica. Valencia, Ed. Tot per l’Aire).

Gràcies a la família del mestre Asins Arbó recuperarem els manuscrits de la versió de banda realitzats pel propi compositor, on hi mancaven dues de les cançons (les dues primeres) que apareixen a la versió orquestral i que nosaltres hem inclòs amb instrumentació de Pascual-Vilaplana tot basant-se en la versió simfònica i tot seguint la plantilla bandística que el mestre Asins Arbó utilitza per a la resta de cançons. També hem respectat l’ordre que hi figurava al manuscrit. La mestria d’Asins Arbó es reflecteix amb el desenvolupament motívic en cada cançó o en l’ambientació textural que cada melodia popular requereix per la seua tradició, per la seua lletra, pel seu ús.




BANDA MUNICIPAL DE MÚSICA DE BARCELONA

JOSÉ R. PASCUAL-VILAPLANA, DIRECCIÓ


CLARINETS Àngel Errea concertino, José Miguel Micó solista, Natàlia Zanón solista, Joana Altadill, Valeria Conti, Joan Estellés, Victòria Gonzálvez, Montserrat Margalef, Manuel Martínez, Javier Olmeda, José Joaquín Sánchez, Antonio Santos, Joan Tormo, Jaume Sancho, Javier Vilaplana requint, Martí Guasteví clarinet alt, José Vicente Montesinos clarinet baix | SAXÒFONS Maurici Esteller soprano, Daniel Molina alt solista, Marta Romero alt, Armand Franco tenor, José Jaime Rivera tenor, Joan Soler baríton | FLAUTES Manel Reyes solista, Paula Martínez, Carme Arrufat flautí, Ana Belén Sánchez flautí | OBOÈS Pilar Bosque solista, David Perpiñán, Carla Suárez corn anglès | FAGOTS Daniel Ortuño solista, Xavier Cervera | TROMPES Oleguer Bertran solista, Carlos Lizondo solista, Manuel Montesinos, Josep Miquel Rozalén, Miquel Zapata | TROMPETES I FISCORNS Jesús Munuera solista, Patricio Soler solista, Maurici Albàs, Santiago Gozálbez, Jesús Pascual, Javier Navasquillo, Susanna Marco | TROMBONS Emilio Bayarri solista, Eduard Font, Francesc Ivars, Francisco Palacios baix | BOMBARDINS Rubén Zuriaga solista, David Pantín, Vicent Múñoz | TUBES Antonio Chelvi solista, Francisco Javier Molina | TIMPANI Ferran Carceller solista | PERCUSSIONS Mateu Caballé solista, Ferran Armengol, Carme Garrigó, Mario Garcia, Àlex Llorens | CONTRABAIXOS Antoni Cubedo, Trent Hellerstein | ARPA Laura Boschetti | DIRECTOR TÈCNIC Joan Xicola | COORDINADORA EXECUTIVA Susanna Gamisel | ARXIVER Àlex Fernández | FOTOGRAFIES May Zircus | ASSISTÈNCIA TÈCNICA DE SO Toni Vila | PRODUCCIÓ MUSICAL Markus Heiland Tritonus Musikproduktion GmbH

Àlbum enregistrat del 8 al 12 de juliol de 2019 a la Sala 1 Pau Casals, L’Auditori de Barcelona.

ATENCIÓ

Has acabat de veure la previsualització del vídeo. Si vols veure el vídeo sencer, el pots comprar individualment (video_price€), o comprar una subscripció amb accés il·limitat als concerts des de 7,99€ al mes.

ATENCIÓ

Aquest concert és gratuït per a tots aquells usuaris que estiguin registrats a L’Auditori Digital. Si ja tens un compte a la plataforma, només has d’introduir les teves credencials. Si no és així, registra’t abans.

SUBSCRIU-TE PER 7,90 € AL MES

Estàs a punt d'adquirir aquest vídeo per video_price €. T'informem que et pots subscriure per 7,90€ al mes i gaudir de tots els continguts amb accés il·limitat. Vols continuar amb aquesta transacció?