CANTÀNIA 2022

CLARA, L’ART PER DINS


Composició
Josep Maria Guix

Poemes
Jordi Llavina

Dramatúrgia
Marc Donat

Direcció musical
Elisenda Carrasco, Oriol Castanyer, Montserrat Meneses

Direcció escènica
Adrià Aubert, Marta Gil, Cristina Martí

Coordinació musical
Josep Prats


SINOPSI


Després de passar quinze dies a casa la seva àvia Blanca —dues setmanes fantàstiques en què s’ho han passat la mar de bé fent tota mena de coses—, la Clara espera avorrida que la seva mare la vingui a buscar. Però abans, totes dues tindran temps de viure una altra peripècia. A les golfes l’àvia Blanca hi té guardat un marc enorme sense cap quadre, i proposa a la seva neta que travessin el marc… D’aquesta manera, la Clara i la Blanca començaran una última aventura, aquesta vegada dins de les obres d’art, un món màgic i meravellós on s’alteren les distàncies i el temps corre a una altra velocitat.


UN MATÍ LLUENT DE SOL


PARTITURA VOCAL | VEU I PIANO
COR:
Un matí lluent de sol
una nena que es diu Clara
i que passa el juliol
(i mig mes d’agost, encara)
amb la Blanca, la seva àvia,
en un poble de marina,
s’ha assegut sota una gàbia
on refila una cardina.
—M’avorreixo —diu la nena.
Llavors l’àvia, que la sent,
li respon, amb veu serena:
—S’avorreix qui res no entén.
I l’agafa per la mà,
i la fa seure al jardí.
—¿Veus quin arbre i quin vent fa?
Ai, que bé que s’està aquí!
Quan ja fa una hora que hi són,
la xiqueta es desficia.
I és com un gelat que es fon
sota el sol brusent del dia.
—Àvia, vull veure el Miró
i aquell gat tan eixerit.
Vol dir estels en la foscor,
vol dir un quadre d’en Magritte.
La senyora, que és molt viva
i coneix molt bé la Clara,
s’encamina, expeditiva,
sense fer gens de gatzara,
cap a aquella última estança,
i no para fins que es troba
en el lloc on mai no es cansa
—cau secret, íntima cova.
És la seva llibreria,
el racó més estimat,
on, d’una prestatgeria,
en despenja estels i gat.
ESCENA 1: Casa de l’àvia
(La Clara i la seva àvia estan desvagades al menjador de casa. La noia no sap què fer. Durant tota l’escena l’àvia no treu els ulls d’un llibre que està fullejant.)

CLARA: Àvia…
BLANCA: Què…
CLARA: M’avorreixo…
BLANCA: Ahà…
(Passen uns instants.)
CLARA : Àvia…
BLANCA: Ahahà…
CLARA : M’avorreixo, no sé què fer.
BLANCA: Pela patates i fes-ne puré…
CLARA Àvia!…
BLANCA: Doncs avorreix-te, avorrir-se també està bé!
CLARA: I si fem un d’aquells berenars bomba? Creps de plàtan amb xocolata, suc de taronja i papaia i gelat de maracujà…
BLANCA: Fa molt poc que acabem de dinar.
CLARA: I si tornem a anar al trencaones amb la bicicleta?
BLANCA: Ta mare et vindrà a buscar de seguida i encara t’has de fer la maleta…
CLARA: I si acabem el grafiti que hi ha sota el pont de la via?
BLANCA: L’estiu que ve… o un altre dia.
(Passen uns instants.)
CLARA: Àvia…
BLANCA: Què…
CLARA: M’avorreixo!
BLANCA: Noia, doncs desavorreix-te… Per què no agafes un llibre?
CLARA: Un llibre, uauuuu!… (De cop li canvia la cara.) D’acord. Em pots deixar el que estàs mirant tu?
BLANCA: Ha de ser aquest, precisament?
CLARA: Ahà…
BLANCA: Ahahà…
CLARA: Ahahahà…

(L’àvia li deixa el llibre i la Clara el va fullejant mentre canta.)



CLARA:
En un llibre hi ha les veus
de les plantes i animals.
Hi ha muntanyes, hi ha les deus,
viaranys i camins rals,
munts de pedres, i persones,
hi ha deserts i llocs glaçats,
la mar, eriçada d’ones,
i l’herbei que forma els prats.
Que un bon llibre és una escala
que ens permet poder pujar.
Recollit com una cala,
creador com una mà.

(La Clara acaba de cantar i la Clara es queda mirant amunt.)
CLARA : Saps què em recorda aquell núvol?…
BLANCA: Ahahà…
CLARA : Una d’aquelles ovelles de Henry Moore de l’exposició que vam anar a veure la setmana passada… També hi és en aquest llibre.
BLANCA: Ahahahà…
CLARA: Oi que s’hi assembla?

(La Clara es queda mirant el núvol. L’àvia mira el llibre i canta.)




BLANCA:
«El be, jo vull el be»,
ordena ara la Clara.
Del cos, no se’n veu re:
la cara, sols la cara.
COR:
Fa fila de persona,
d’algú sense malícia.
Potser passa l’estona
en un prat de Galícia.
BLANCA:
¿Què passa si rumia rumia,
quan deixa el seu ramat?
Pensa en la llum del dia,
pensa en un carro alat.
COR:
Potser pensa i no diu:
“El bé, jo vull el bé”.
Oh vida, aigua de riu:
fa via i no es deté.
BLANCA:
El bé és un mot abstracte,
i la bondat, no tant.
Tu esmola el teu olfacte
i ves filosofant.
ESCENA 2: La casa de l’àvia

(Altre cop posició inicial.)
CLARA
: Àvia…
BLANCA
: Què….
CLARA:
Ha estat un estiu fabulós. L’estiu que ve tornarem a fer tantes coses?
BLANCA:
En farem moltes més, però no ho vagis explicant gaire, que ta mare potser no et deixa tornar…
CLARA:
(Estrafent un accent estranger o una veu peculiar que vol imitar la mare.) Et deixo amb la teva àvia tocacampanes, tornaré d’aquí quinze dies, porta’t bé, i no facis el ruc!
BLANCA
: (Imitant l’accent estrafet que acaba de fer la Clara.) Et vindré a buscar la Clara d’aquí quinze dies. Procura no ficar-te en cap embolic dels teus!
CLARA:
Ai, si sabés…
(Riuen.)
CLARA:
Àvia…
BLANCA
: Què…
CLARA:
Un últim embolic…
BLANCA
: No tenim temps, d’aquí una horeta et ve a buscar ta mare.
CLARA:
Amb una hora n’hi ha prou, sisplau, siusplau, siusplau…
BLANCA
: D’acoooord. Farem un viatge.
CLARA:
Un viatge? A on?
BLANCA
: Al món de l’art.
CLARA
: Al món de l’art?
(Primera aparició del motiu musical de la capsa de música.)
BLANCA
: Sí. I començarem pel quadre de Miró que tinc tot ple de pols a les golfes.
CLARA:
Però els quadres de Miró no es tenen a casa, àvia. Ningú té un Miró a casa…
BLANCA
: Sí, si els té una àvia tocacampanes com la teva. Vine amb mi. Però m’has de prometre que no ho diràs a ningú.
CLARA:
Ahà.
BLANCA
: I menys a ta mare.
CLARA
: Ahahà.
BLANCA
: I que em faràs cas.
CLARA:
Ahahahà.
BLANCA
: I que faràs silenci.
CLARA:
Aaaaaah…




BLANCA (versos 1 i 3) COR (vers 2)
Abans de mirar ens cal
—Clara, carona clara—
dos ulls per veure-hi clar.
Ara, que tant se val
—Clara, carona clara—
si els ulls són apagats.
L’únic que de debò
—Clara, carona clara—
no pot faltar-hi mai,
car fa néixer el mirar,
—Clara, carona clara—
és el desig de veure-hi.
ESCENA 3: Les golfes de casa l’àvia

CLARA: Alça, àvia, quants trastos. Si sembla un museu! I mira quants llibres, i aquests pinzells, i què és això? Un marc sense tela. I on és aquest quadre de Miró?
BLANCA: El tens davant teu.
(L’àvia assenyala el marc. La Clara es posa a riure.)
CLARA: Aquest marc? Àvia, ja deien que Miró pintava coses estranyes, però un marc així sol…
(Torna a sonar el motiu de la capseta de música.)
BLANCA: Aquest marc és especial.
CLARA: I què té d’especial un marc com aquest? Només és un marc…
BLANCA: Per què no hi entres?
CLARA: Què vols dir que hi entri?
BLANCA: Com si entressis per una finestra. Fica-t’hi tu primer, jo aniré darrere teu. I sobretot, fes silenci.




DOBLE COR

Senyora Clara, no es pensi
que entrarà mai en cap quadre
si abans no guarda silenci.

(Mentre sona aquesta cançó, la Clara primer i la Blanca després entren dins del món de l’art.)
ESCENA 4: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Àvia, on som?
BLANCA
: A l’altra banda dels quadres.
CLARA:
Què vols dir a l’altra banda dels quadres?
BLANCA
: Doncs el que he dit. Som a dins dels quadres. Som a dins de les pintures que veiem quan anem a un museu o estem a casa, o les mirem en un llibre. Però no ens veu ningú…
CLARA
: Àvia, què t’empatolles? Que t’has begut l’enteniment?
BLANCA
: Que incrèdul que és aquest jovent… Fem una cosa. Gira’t, mira ara el marc… Aquí tens el teu Miró. Què et sembla?
CLARA:
Ualaaaaa, és el Miró.
BLANCA
: Doncs tu hi ets a dins.


UNA ESTRELLA, DUES, TRES


PARTITURA VOCAL | VEU I PIANO


CLARA + COR:
Una estrella, dues, tres.
I una lluna amb tinta blava.
Una estrella, trenta-tres.
I dos ulls, i una mirada.
BLANCA:
No hi ha res com, a la nit,
saber perdre’s —hora llarga—
contemplant embadalit,
com espurnes d’una farga,
les estrelles lluminoses
les llumetes mai no foses.
CLARA + COR:
Una estrella, dues, tres.
I una lluna amb tinta blava.
Una estrella, trenta-tres.
I dos ulls, i una mirada.
BLANCA:
I si encara la foscor
no ha esbandit del tot la llum
mira el quadro d’en Miró:
cel de nit, color i resum!
ESCENA 5: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Àvia, que fort!!! Com pot ser?
BLANCA: (Imitant la Clara) Àvia, que fort!!! Com pot ser?
CLARA: No, àvia, de debò, explica-m’ho… Com pot ser? Ho sap més gent? Com te’n vas assabentar? I quan? Com se surt d’aquí? Ho puc explicar?
BLANCA: Para el carro!… A veure, com pot ser, no és important. Com ho vaig descobrir, tampoc. Quan? Fa molt… L’important és que ho puc fer, que ho podem fer les dues… I no, no l’hi pots dir a ningú. Però sobretot a ta mare. Només faltaria que se n’assabentés…
(La Clara mira cap al públic, a qui pren per la gent que està observant els quadres.)
CLARA: I tota aquesta gent que hi ha mirant el quadre, qui són?
BLANCA: La gent que l’està mirant des del món real. En un museu, en un llibre…
CLARA: I ens poden veure?
BLANCA: No, ells no ens veuen.
CLARA: Mira aquell paio d’allà, fa pinta de saber-ho tot… Com es mira el Miró, eh? I aquelles noies… Em sembla que més aviat s’avorreixen. I… Però, àvia, quants quadres hi ha?
BLANCA: Tots els que vulguis. En vols cap de concret?
CLARA: Sí… Aquell Pollock que hi ha al Metropolitan de Nova York; és un dels meus preferits.
BLANCA: Doncs anem-hi!




ESCENA 6: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Però, àvia, si els quadres estan en museus, o en cases particulars, però en ciutats escampades pel món…
BLANCA: Per tot arreu.
CLARA: Nosaltres, en canvi, en un tres i no res els tenim davant…
BLANCA: Som dins del món de l’art, i en aquest món no hi ha ciutats, no hi ha països, no hi ha distàncies. Es tracta d’anar cap aquí…, cap allà…
CLARA: Vols dir que aquest quadre i els d’un museu a l’altra punta del món…
BLANCA: Els tens a tocar. Mira. Recordes aquell quadre del menjador de casa meva que quan eres petita et feia tanta por?
CLARA: El dels cavalls? Oh, i tant que me’n recordo. Encara ara m’espanta una miqueta.
BLANCA: Doncs, mira, aquí el tens!
CLARA: Alça…




COR:
Cavalls de pelatge blanc,
Cavalls de color de cendra.
Cavalls rojos com el fang.
Molts cavalls, cavalls de guerra.
(¿Per fer guerra, aquests cavalls?
Si ells estimen el passeig!
Trot petit de baixar valls,
galop llarg fins a un rabeig.)
N’hi ha de blancs, de color cendra
i d’un roig encès de sang…
Són els ferms cavalls de guerra,
poderosos com un tanc.
Els cavalls que m’agraden
són aquells del prat anglès.
Si no corren, potser baden
amb un núvol de no res.
Croc catroc, catroc catric:
Si calciguen armadura,
sota hi ha un cor enemic.
Volen carn, dolça pastura!
No: el que volen és la joia
d’abeurar-se i menjar alfals.
I que els munti alguna noia,
no guerrers ni generals.
Quins renills de cavalls bojos!
I és que ja ensumen la sang!
En tropell: blancs, grisos, rojos.
(que els ferits moren al fang).
Entremig de tantes llances,
cavalls grassos de la mort.
El destí té unes balances:
dos platets de vària sort.
Vull un món sense els estralls
odiosos de cap guerra,
Jo voldria que la terra
estimés sempre els cavalls!
ESCENA 7: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Que fort, àvia! I quanta estona ens hi podem estar, aquí dins?
BLANCA
: L’estona que vulguis… Quan te’n canses, surts i llestos…
CLARA
: I quan vulguem sortir, què hem de fer?
BLANCA
: Doncs seguir la música per tornar a trobar el quadre per on hem entrat.
CLARA:
Tu quants dies t’hi has passat, aquí dins?
BLANCA
: De vegades una tarda, de vegades un dia sencer…, depèn.
CLARA
: De què depèn?
BLANCA
: De si hi entro sola o acompanyada…
CLARA
: Hi has entrat amb algú més? Amb qui? Amb la mare?
BLANCA
: Amb ta mare? No… Impossible, em prendria per boja.
CLARA
: L’àvia tocacampanes…




(Comença la intro de «Pobre vailet».)
CLARA
: És fabulós… Àvia, mira aquest noiet del quadre… Sembla que em mira…
BLANCA
: Clara, no t’acostis tant als quadres.
CLARA
: Aquí va bé?
BLANCA
: Una mica més enrere. És que si toques la tela…
CLARA
: Mira, s’ha tornat a moure…
BLANCA
: Clara, escolta’m bé, si toques la tela…
CLARA
: Semblava que em mirava…
BLANCA
: Clara, que em sents?

CLARA:
Pobre vailet
de cara trista
i gorra blava.
Deu ser el fillet
d’algun artista,
i passa gana.
COR:
Sembla un nen savi,
sembla un entès.
No cal que el llavi
li hagi dit res.
Sembla manyac,
de cor ben net.
¿Dorm dins un sac?
¿El glaça el fred?
BLANCA:
Du una jaqueta per la creixença.
Pobre minyó!
¿Veu cap galeta?
Potser és que pensa
en un crostó!
CLARA:
I les sabates li fan badall de sucar al toll
i apartar rates.
—pobre vailet!—.
Fa veu de poll.

CLARA: Es mouen els personatges aquí dins?
BLANCA: No m’estàs escoltant… No t’hi pots acostar. Clara, compte!
CLARA: I ens veuen els personatges dels quadres?
BLANCA: Clara…

BLANCA:
Feta de lluita, té molt sentit la vida, al·lot.
De fuita en fuita,
recorda el kid
del gran Charlot.
CLARA:
És la persona que em cau més bé
del món pintat!
Fa una carona com d’esparver,
el molt salat!
COR:
Sembla un nen savi,
sembla un entès.
No cal que el llavi
li hagi dit res.
Sembla manyac,
de cor ben net.
¿Dorm dins un sac?
¿El glaça el fred?

BLANCA: CLARA, NO LA TOQUIS!!!

ESCENA 8: Museu

(Absorta en la cançó i el quadre, la Clara s’hi ha acostat tant que l’ha tocat. I és tocant-lo que es desfà l’encanteri i la Clara surt de dins del món dels quadres, sembla que a un altre museu. De seguida la segueix l’àvia.)

BLANCA: T’estava dient que si toques la tela, es trenca l’encanteri!!!
CLARA: Àvia, què ha passat? On som?
BLANCA: Aquesta cúpula em sona. Diria que som al MNAC, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
CLARA: A Barcelona? Encara sort que no hem anat gaire lluny.
BLANCA: Sí, però igualment hem d’afanyar-nos a sortir d’aquí! Ah! Mira aquesta escultura!

(La Blanca es queda mirant el director d’orquestra, que ha de quedar-se quiet com un estaquirot. La Blanca comença a fer una volta molt a poc a poc al seu costat mentre va explicant la manera com tornar a entrar al món de l’art davant d’una escultura.)

BLANCA: Vine. Camina fent voltes a l’escultura. Molt a poc a poc, no deixis ni un moment de mirar-la. Més a poc a poc encara…

(Torna a sonar el motiu musical de la capseta de música, el director ha de continuar fent l’estàtua.)

BLANCA: No deixis de mirar l’escultura. Continua així… Una mica més!

(Just quan completen la volta, el director tornarà a moure’s, donant l’entrada a algun músic, i la música es reprèn i totes dues apareixen de nou dins del món de l’art, ara davant d’un rostre ciclàdic.)


NO VEUS QUIN CAP MÉS ANTIC


PARTITURA VOCAL | VEU I PIANO


COR:
¿No veus quin cap més antic
i quina cara més jove?
¿No faries un pessic
a aquesta galta tan tova?
Sense boca, cap orella,
no té ulls, sols una nàpia.
Ni la testa d’una ovella
tindrà mai tanta prosàpia.
Sembla un ésser del tot cor,
delicat com un gerani.
Sembla un fill de Henry Moore
o un parent de Modigliani.
Que el que té cinquanta segles
pot semblar-nos ben modern.
L’art, de sempre, trenca regles:
¿On hi ha el cel? ¿On és, l’infern?
ESCENA 9: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Que bé, tornar a ser aquí dins.
BLANCA: Sí, ens ha anat d’un pèl.
CLARA: Què hauria passat si no hi hagués cap escultura o cap marc sense quadre?
BLANCA: Doncs que hauríem hagut de tornar des d’on fóssim.
CLARA: Vols dir que si fos a Austràlia, trigaríem dies…
BLANCA: Ahà…
CLARA: Tret que trobéssim algun museu…?
BLANCA: Ahahà…
CLARA: Amb algun marc sense tela…
BLANCA: Ahahahà…

(Mentre enraonen, arriben fins a l’escultura del nen de l’espina.)


EL NEN DE L’ESPINA


PARTITURA VOCAL | VEU I PIANO
CLARA + COR
¿Qui és aquest nen, àvia Blanca?
¿I què fa, tocant-se el peu?
BLANCA
A aquest nen que s’eixarranca
se li ha clavat una espina
a la part de dins el peu.
Com que té la vista fina,
de ben segur que se la treu.
CLARA + COR
Àvia, ¿una espina de peix?
BLANCA
No, és una espina de rosa.
(Que hi ha cops que en fem un feix,
de ben poca, poca cosa!)
CLARA + COR
Una espina, ai quin esglai,
com la punxa d’una estella.
BLANCA
No pateixis, prô, que mai
dins la carn no es farà vella!
BLANCA + COR
Aquest nen va tot nuet.
Allà al mig se li endevina,
més que no pas una espina,
el que deu ser un collonet!
ESCENA 10: A l’altra banda dels quadres

CLARA: Tot plegat és fabulós. M’hi quedaria hores i hores… Però et puc fer una última pregunta?
BLANCA: Ahà…
CLARA: Com és que totes les obres d’art per on hem passat les han fet homes? Que no hi ha dones artistes?
BLANCA: Doncs tens tota la raó. Oh, i tant que n’hi ha! Mira, allà hi ha un quadre de la Frida Kahlo, i allà un altre de la Sonia Delaunay, i allà un de l’Artemisa Gentileschi… Saps què?
CLARA: Què, digues…
BLANCA: Que si no les has vist és per culpa meva, que no te les he ensenyat. O sigui que l’estiu que ve et prometo que farem una ruta per les dones artistes de tot el món.
CLARA: I hauré d’esperar fins a l’estiu que ve? No ho podríem fer abans?
BLANCA: Sempre pots anar a un museu tu soleta.
CLARA: Ahà…
BLANCA: Entrar per la porta principal…
CLARA: Ahahà…
BLANCA: Pagar l’entrada…
CLARA: Ahahahà…
(El motiu musical de la caixa de música torna a fer-se present molt tímidament.)
BLANCA: Vinga, hauríem d’anar tornant. Ta mare deu estar a punt d’arribar i només faltaria que no ens trobés.
CLARA: D’acord! Tu guanyes. I com ens ho farem per sortir per on toca?
BLANCA: Sents la melodia? És la capseta de música que he deixat a casa sonant… Hauríem de trobar d’on ve.
CLARA: Per què?
BLANCA: Perquè ens porti fins al marc per on hem entrat primer.
CLARA: Saps?, aquest cop t’has superat. Ha sigut la millor aventura de totes. Llàstima que no la pugui explicar.
BLANCA: Afanya’t, Clara, no queda gaire temps… Hem de trobar la sortida, de pressa.
CLARA: Àvia, aquí hi ha una cova tota de pedra.
BLANCA: Doncs per aquí, corre, Clara…


ÉS UNA COVA DE PEDRA BLAVOSA


PARTITURA VOCAL | VEU I PIANO
BLANCA + CLARA + COR
És una cova de pedra blavosa,
que s’emmiralla en un llit d’aigua clara.
A la paret, si t’hi fixes, mig fosa,
hi ha dibuixada la por d’una cara.
Digue’m si trobes, mirant la paret
de pedra llisa que l’aigua polia,
un cap de gat, més submís que gallet,
sense bigotis i uns ulls d’atonia.

CLARA: Què passa si no trobem la sortida?
BLANCA: Que quan ta mare pugi a les golfes a buscar-nos, no ens trobarà. I si tanca la capsa o mou el quadre, quedarem atrapades aquí dins.
CLARA: Per aquí, àvia, per aquí… Vols dir que…
BLANCA: Exacte. Si la capsa es tanca no sabrem d’on ve la música, i no sabrem cap on anar…

BLANCA + CLARA + COR
I el color aquest, rovellós de ferida,
¿què et suggereix, en un blau de glacera?
El flameig verd en la roca és la vida,
que sempre empeny i que mai no es fa enrere.
Recer de l’art, una cova semblant
a l’escenari acollent d’un teatre.
Deixeu-hi al mig aquest sol estadant:
el cor humà, i que no pari de batre.
CLARA: I ens quedarem tancades aquí…
BLANCA: Afanya’t, Clara, afanya’t.
CLARA: I a tu t’ha passat algun cop, això?
BLANCA: Doncs una vegada.
CLARA: I què vas fer?
BLANCA: Val més que no ho sàpigues… Afanya’t, Clara, afanya’t.
CLARA: I ara cap on? A la dreta? A l’esquerra?
BLANCA: Tu, corre, Clara, corre…

BLANCA + CLARA + COR
Ara tu i jo el que hem de fer, pro, és sortir,
Clara, del nostre univers de pintura.
Cal que enfilem de seguida el camí,
seguint el fil d’una música pura.
I, així, tornem a la vida que és nostra,
que pot semblar que es presenta, sovint,
en blanc i negre, tan nua, amb el rostre
d’ossos pelats i de pell sense tint.


FINAL

(L’escenari queda fosc. Només veiem la Clara i la Blanca.)
CLARA: Àvia, on som?
VEU EN OFF
(Ha de sonar igual que quan l’han imitat la Clara i la Blanca a la primera escena.)
Clara, mare… On sou?
(Fosc.)

MATERIALS DIDÀCTICS


DOSSIERS
Dossier General de la Cantània
Dossier 1a sessió de formació

GUIA DE LA CANTÀNIA CLARA L’ART PER DINS
Llibret (Català)

PARTITURES
Partitura vocal (Català)
Partitura per a veu i piano (Català)

FORMACIÓ 1:
CANTAR AMB MASCARETA

CRÈDITS


Veu solista: Irene Mas, Eulàlia Fantova | Piano: Maria Molet | Arpa: Mª Jesús Ávila | Violoncel: Olga Domínguez | Violí: Biel Graells | Flauta/picolo: Blanca Ruiz | Clarinet: Oriol Codina | Trompa: Martí Marsal | Percussions: Miquel Vich

CORAL ELS VIROLETS DE PALAFRUGELL: Andreea Georgiana Afetelor, Gemma Álvarez Lamana, Lía Avellí Vidal, Marina Bonany Rubau, Itziar Daniela Cruz Romero, Anna Compaña Sabrià, Martina Escolar Bassa, Rita Ferrer Hallé, Carla González Generelo, Adriana Guillermo Cassà, Maria Llovet Mir, Mila Martín Cercós, Clàudia Matas Mas, Lola Melero Soler, Anna Mir Guillén, Aida Perpiña Pérez, Janna Puig Pujadas, Carla Xià Ramon Girbal, Arnau Salgas Andreu, Berta Solés Sàbat, Cristina Teixidó Frigola, Lídia Torrecillas Castelló, Jana Vergés Mallorquí, Clara Vilà Oliveras, Susana Andrea Villarroel Ferufino,
Marta Giner Pujol, directora
Rita Ferrer Miquel, directora

Enregistrament: L’Auditori – juny/juliol 2021
Direcció musical enregistrament: Elisenda Carrasco
Mescles i edició digital: Can Ferran – juliol 2021
Enregistrament i edició digital: Ferran Conangla i Enric Giné
Mescles i masterització: Ferran Conangla
Cap del Servei Educatiu: Violeta Amargant
Coordinació artística: Marta del Olmo

Aquesta cantata serà cantada per 50.000 nens i nenes de 4t, 5è i 6è d’Educació Primària durant els mesos d’abril, maig i juny de 2022.


ATENCIÓ

Has acabat de veure la previsualització del vídeo. Si vols veure el vídeo sencer, el pots comprar individualment (video_price€), o comprar una subscripció amb accés il·limitat als concerts des de 7,99€ al mes.

ATENCIÓ

Aquest concert és gratuït per a tots aquells usuaris que estiguin registrats a L’Auditori Digital. Si ja tens un compte a la plataforma, només has d’introduir les teves credencials. Si no és així, registra’t abans.

SUBSCRIU-TE PER 7,90 € AL MES

Estàs a punt d'adquirir aquest vídeo per video_price €. T'informem que et pots subscriure per 7,90€ al mes i gaudir de tots els continguts amb accés il·limitat. Vols continuar amb aquesta transacció?