ENRIC PALOMAR
(Badalona 1964)

Tres amores oscuros

Obra encàrrec – (2021) – 47’
Textos de Federico García Lorca (1898-1936)

I. Canto primo. Bodas de Sangre. Escena final
II. Canto secondo. Yerma. Nocturno
III. Canto terzo. Thamar y Amnón

Marco Mezquida, piano
Carles Marigó, piano
Lidia Vinyes-Curtis, mezzosoprano
Pere Martínez, cante


PAUSA 20’


SERGUEI PROKÓFIEV
(Sontzovka, actualment Ucraïna 1891 – Moscou 1953)

La Ventafocs

Selecció del ballet –  (1946) – 43’

Introducció · El dansa del xal · La Ventafocs · Els nous vestits de les germanes · Fada de primavera ·  Fada de tardor · La sortida interrompuda ·
El rellotge · La sortida cap al ball de la Ventafocs · L’arribada al ball de la Ventafocs · El gran vals · La dansa del príncep · Duet de les germanes amb les taronges ·
Coda del vals · Mitjanit · El primer galop del príncep · Temptació · El príncep troba la Ventafocs · Amoroso

 

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
JOSEP CABALLÉ, DIRECCIÓ
MARCO MEZQUIDA, PIANO
CARLES MARIGÓ, PIANO
LIDIA VINYES-CURTIS, MEZZOSOPRANO
PERE MARTÍNEZ, CANTE

 

PRIMERS VIOLINS  Giulia Brinckmeier*, concertino invitada / Jaha Lee, concertino associada / Raúl García, assistent de concertino / Sarah Bels / Walter Ebenberger / Ana Galán / Katia Novell / Pilar Pérez / Anca Ratiu / Andrea Duca* / Edward McCullagh* / Ariana Oroño* / Yulia Tsuranova*  SEGONS VIOLINS Alexandra Presaizen, solista / Nina Heidenreich*, assistent invitada / Jana Brauninger /  Clàudia Farrés / Mireia Llorens / Melita Murgea / Josep Maria Plana / Robert Tomàs / Paula Banciu* / Cristian Benito * / José Eduardo Canto* / Elitsa Yancheva*  VIOLES Aine Suzuki, solista / Benjamin Beck*, solista invitat / David Derrico / Christine de Lacoste / Sophie Lasnet / Michel Millet / Jennifer Stahl / Irene Argüello* / Javier López* / Johan Rondón*  VIOLONCELS José Mor, solista / Lourdes Duñó / Vincent Ellegiers / Marc Galobardes / Jean Baptiste Texier / Carolina Bartumeu* / Jordi Claret* / Jonathan Cottle* CONTRABAIXOS Christoph Rahn, solista / Dmitri Symshlyaev, assistent / Jonathan Camps / Apostol Kosev / Matthew Nelson / Albert Prat  FLAUTES Christian Farroni, assistent / Beatriz Cambrils / Ricardo Borrull, flautí  OBOÈS Disa English, solista / José Juan Pardo / Molly Judson, corn anglès  CLARINETS Josep Fuster, assistent / Francesc Navarro / Alfons Reverté, clarinet baix  FAGOTS Thomas Greaves, assistent / Noé Cantú / Slawomir Krysmalski, contrafagot  TROMPES Juan Manuel Gómez, solista / Joan Aragó / Juan Conrado García / David Bonet / Alma María García*  TROMPETES Angel Serrano, assistent / Adrián Moscardó / Andreu Moros*  TROMBONS Eusebio Sáez, solista / Antoni Duran* / Gaspar Montesinos, assistent / Miquel Sàez*, trombó baix TUBA Daniel Martínez*  TIMBALES Gratiniano Murcia*, solista invitat  PERCUSSIÓ Ignasi Vila / Jordi Cid* / Miquel Angel Forner* / Miquel Angel Martínez* / Roberto Oliveira* / Diego Sáenz*  ARPA Magdalena Barrera, solista PIANO Jordi Torrent*

ENCARREGAT D’ORQUESTRA Walter Ebenberger  
RESPONSABLE DE DOCUMENTACIÓ MUSICAL Begoña Pérez
RESPONSABLE TÈCNIC Ignasi Valero
PERSONAL D’ESCENA Luis Hernández*

*Col·laborador

COMENTARI

per Josep Barcons

Amors sense conte de fades

Enric Palomar ha dedicat un any i mig a escriure aquest gran tríptic simfònic basat en tres poemes de Federico García Lorca que canten la força irresistible d’uns amors que s’enduen per davant els convencionalismes, l’ordre social i, fins i tot, la vida. Palomar confessa que li va costar entrar en l’obra pel fet de disposar de dos pianos solistes que, tanmateix, no volia que tinguessin una dimensió concertant. Però explica que va sortir d’aquest atzucac adjudicant-los “un rol estretament vinculat a les veus del cantaor i la cantaora sense relegar-los a un acompanyament liederístic ni abandonar-los al lluïment virtuosístic”. I és que una tal lluïssor hauria anat en detriment del caràcter dramàtic i fatalista (que no pessimista) de l’obra.

Com és habitual en aquest compositor badaloní instal·lat a Berlín des de fa vuit anys, la seva música traspua girs hispànics i beu de l’imaginari lorquià. Però la influència centreeuropea cada vegada és més present en l’embolcall del seu discurs, de manera que el perfum impressionista de les primeres obres s’ha anat essencialitzant, i l’estirp ibèrica ha quedat ancorada pràcticament en la concepció rítmica i en certs modismes melòdics.

En aquest sentit, la partitura comença precisament amb una buleria, de la qual sortim amb un gest teatral de castanyoles (herència de Manuel de Falla), en un esquema que es reproduirà en els dos moviments restants. Un canvi de caràcter ens situa en el paisatge de Bodas de sangre d’on emergeix el diàleg entre la Núvia i Leonardo, emboscats abans que —per ella— el Nuvi i Leonardo acabin perdent la vida. La força de la passió a la qual els dos amants no es poden resistir es plasma en diversos procediments en mirall que arriben al clímax quan les dues veus s’entrecreuen plenes de lirisme just abans que la pandereta anunciï el desenllaç fatal.

La introducció del segon moviment és d’una violència fèrria, que amara els primers compassos d’aquest —segons Palomar— “nocturn orgiàstic de caire al·lucinogen”. Efectivament, en aquest fragment de Yerma trobem les forces nues del Mascle i la Femella en una escena amb tarannà d’aquelarre que Palomar vincula a les pintures negres de Francisco de Goya. Malgrat l’omnipresència dels staccati, del paper endimoniadament difícil dels pianos i dels ritmes trepidants, aquest segon poema esdevé un llenç de calma i estancament que faria el paper d’un adagio clàssic.

El tercer moviment ens acosta a una violació incestuosa d’origen bíblic, que Lorca reformula amb algunes de les imatges més sensuals i erotitzants del seu poemari. Després de 10 minuts amb unes cordes cada cop més disgregades, en el moment extrem de la narració, les veus d’Amnon i la seva germana Thamar (a voltes capgirades) s’entrellacen a càmera lenta, embullant-se sobre un llit aleatori confiat al clarinet baix, la flauta baixa, l’arpa i els pianos. L’orquestra en fortissimo irromp diverses vegades en escena amb sonoritats penetrants i aspres, de les quals se surt amb una intervenció bellíssima del corn anglès sobre un aclariment de l’harmonia. A partir d’aquest moment, assistim a una gran coda no tan sols del moviment, sinó de tota l’obra, en la qual Palomar sembla “rendir-se al fatalisme de les forces tel·lúriques” que —com en la tragèdia clàssica (i Lorca la coneixia bé)— negligeixen la voluntat de qui les viu per fer-hi front.

Si l’obra de Palomar es basa en tres poemes d’amor intensos i oscuros, no es queda enrere l’amor de Serguei Prokófiev i Carolina Codina. I és que —contràriament al que li passa a la Ventafocs de la suite que escoltarem avui, de la qual coneixem tan bé la narració que no paga la pena tornar-la a explicar— la història de Lina i Serguei discorre per un camí diametralment oposat al del conte de fades. Efectivament, la Realpolitik del règim comunista rus va ser d’un realisme (soviètic) molt més cru que el de les madrastres i les germanastres que malden per impedir els finals feliços.

Però, com amb els contes, comencem pel començament… L’encantadora Lina, nascuda accidentalment a Madrid i crescuda a Nova York, era filla del tenor barceloní Joan Codina i de l’aristòcrata i soprano russa Olga Nemísskaia, amb els quals va viatjar pel món a remolc dels seus compromisos artístics, la qual cosa li va proporcionar una formació cultural de primer ordre. El 10 de desembre de 1918, amb 21 anys, va assistir al Carnegie Hall de Nova York per escoltar un Prokófiev de 27 anys que feia poc que havia sortit de Rússia i que meravellava el món amb el seu talent. La relació no va trigar a començar, i Lina va esdevenir el motor creatiu de Serguei, al mateix temps que els seus dots brillaven en l’avantguarda cultural del París dels anys vint.

L’any 1936, malgrat la vida acomodada de la parella, ja amb dos fills, i malgrat els advertiments d’amics i coneguts, l’enyor de Prokófiev per la seva terra i els cants de sirena de Stalin van fer que la família es traslladés a l’URSS. Les seves condicions de vida van canviar radicalment en poc temps, i es van agreujar quan el règim va començar a titllar la música de Prokófiev de formalista i contrarevolucionària, la qual cosa s’atribuïa en part a la influència de la seva esposa occidental.

El ballet Cinderella (La Ventafocs), començat el 1940 i estrenat el 1945, va ser una de les últimes peces començades al costat de Lina, ja que el 1941 Prokófiev va anar a viure amb Mira Mendelssohn, una jove escriptora afí al Partit Comunista que les males llengües diuen que algú va fer aparèixer per acabar de desgavellar la parella. Les segones núpcies de Prokófiev van facilitar les tortures i la condemna de Lina, que es va allargar del 1948 al 1956. En la duresa gèlida del gulag, Lina es va assabentar tard de la mort de Prokófiev, ocorreguda el 5 de març de 1953 i que va passar desapercebuda en coincidir amb la de Stalin. Però el glaç del pol nord no li va congelar el cor. I, un cop va aconseguir fugir de Rússia el 1974, i fins a la seva mort el 1989 als 91 anys, Lina va bastir una fundació per promoure la música del seu marit. Una música agredolça amb melodies increïbles que s’escolen en harmonies inquietants, però en la qual —com en el final de la suite d’avui i com en la vida de Lina— acaba triomfant l’amor.

 
LLETRES

ENRIC PALOMAR
Tres amores oscuros (2021, Obra encàrrec)
Textos de Federico García Lorca

 

CANTO PRIMO
Bodas de sangre. Escena final (LEONARDO-NOVIA)

Novia  
¡Ay, qué lamento, qué fuego
me sube por la cabeza!
Que, si matarte pudiera,
te pondría una mortaja
con los filos de violetas.

Leonardo
¡Qué vidrios se me clavan en la lengua!
Porque yo quise olvidar
y puse un muro de piedra
entre tu casa y la mía.
Y cuando te vi de lejos
me eché en los ojos arena.

Pero montaba a caballo
y el caballo iba a tu puerta.
Con alfileres de plata
mi sangre se puso negra,
y el sueño me fue llenando
las carnes de mala hierba.

Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.

Novia
(¡Ay, ¡qué sin razón!) No
quiero contigo cama ni cena,
y no hay minuto del día
que estar contigo no quiera,
porque me arrastras y voy,
y me dices que me vuelva
y te sigo por el aire
como una brizna de hierba.

Leonardo
Pájaros de la mañana
por los árboles se quiebran.
La noche se está muriendo
en el filo de la piedra.
Vamos al rincón oscuro
donde yo siempre te quiera,
que no me importa la gente
ni el veneno que nos echa.

Novia
(
Y yo dormiré a tus pies
para guardar lo que sueñas).

Leonardo
Se abrasa lumbre con lumbre.
La misma llama pequeña
mata dos espigas juntas.

Novia
Es justo que yo aquí muera,
con los pies dentro del agua
y espinas en la cabeza.
Y que me lloren las hojas
mujer perdida y doncella.

 

CANTO SECONDO
Yerma Nocturno (HEMBRA – MACHO)

Hembra
En el río de la sierra
la esposa triste se bañaba.
Por el cuerpo le subían
los caracoles del agua.

La arena de las orillas
y el aire de la mañana
le daban fuego a su risa
y temblor a sus espaldas.

¡Ay qué desnuda estaba
la doncella en el agua!

Cuando llegue la noche lo diré,
cuando llegue la noche clara.
Cuando llegue la noche de la romería
rasgaré los volantes de mi enagua.

Macho
¡Ay, qué blanca
la triste casada!
¡Ay, cómo se queja entre las ramas!
Amapola y clavel serás luego,
cuando el macho despliegue su capa.

Si tú vienes a la romería
a pedir que tu vientre se abra,
no te pongas un velo de luto,
sino dulce camisa de
Holanda.

Vete sola detrás de los muros,
donde están las higueras cerradas,
y soporta mi cuerpo de tierra
hasta el blanco gemido del alba.

¡Ay, cómo relumbra!
¡Ay, cómo relumbra,
¡Ay, cómo se cimbrea la casada!

Hembra
¡Ay que el amor le pone
coronas y guirnaldas,
y dardos de oro vivo
en sus pechos se clava!

Macho
Siete veces gemía,
nueve se levantaba.
Quince veces juntaron
jazmines con naranjas.

Que se queme la danza
y el cuerpo reluciente
de la limpia (linda) casada.

Los dos:
El cielo tiene jardines
con rosales de alegría:
entre rosal y rosal,
la rosa de maravilla.

 

CANTO TERZO
Thamar y Amnón

La luna gira en el cielo
sobre las tierras sin agua
mientras el verano siembra
rumores de tigre y llama.
Por encima de los techos
nervios de metal sonaban.
Aire rizado venía
con los balidos de lana.
La sierra se ofrece llena
de heridas cicatrizadas,
o estremecida de agudos
cauterios de luces blancas.

Thamar estaba soñando
pájaros en su garganta
al son de panderos fríos
y cítaras enlunadas.
Su desnudo en el alero,
agudo norte de palma,
pide copos a su vientre
y granizo a sus espaldas.
Thamar estaba cantando
desnuda por la terraza.
Alrededor de sus pies,
cinco palomas heladas.

Amnón, delgado y concreto,
en la torre la miraba,
llenas las ingles de espuma
y oscilaciones la barba.
Su desnudo iluminado
se tendía en la terraza,
con un rumor entre dientes
de flecha recién clavada.

Amnón estaba mirando
la luna redonda y baja,
y vio en la luna los pechos
durísimos de su hermana.
Amnón a las tres y media
se tendió sobre la cama.

Toda la alcoba sufría
con sus ojos llenos de alas.
La luz, maciza, sepulta
pueblos en la arena parda,
o descubre transitorio
coral de rosas y dalias.

Linfa de pozo oprimida
brota silencio en las jarras.
En el musgo de los troncos
la cobra tendida canta.

Amnón gime por la tela
fresquísima de la cama.
Yedra del escalofrío
cubre su carne quemada.

Thamar entró silenciosa
en la alcoba silenciada,
color de vena y Danubio,
turbia de huellas lejanas.

Thamar, bórrame los ojos
con tu fija madrugada.
Mis hilos de sangre tejen
volantes sobre tu falda.

Déjame tranquila, hermano.
Son tus besos en mi espalda
avispas y vientecillos
en doble enjambre de flautas.

Thamar, en tus pechos altos
hay dos peces que me llaman,
y en las yemas de tus dedos
rumor de rosa encerrada.

Los cien caballos del rey
en el patio relinchaban.
Sol en cubos resistía
la delgadez de la parra.

Ya la coge del cabello,
ya la camisa le rasga.
Corales tibios dibujan
arroyos en rubio mapa.

¡Oh, qué gritos se sentían
por encima de las casas!
Qué espesura de puñales
y túnicas desgarradas.
Por las escaleras tristes
esclavos suben y bajan.
Émbolos y muslos juegan
bajo las nubes paradas.

Alrededor de Thamar
gritan vírgenes gitanas
y otras recogen las gotas
de su flor martirizada.
Paños blancos enrojecen
en las alcobas cerradas.
Rumores de tibia aurora
pámpanos y peces cambian.

Violador enfurecido,
Amnón huye con su jaca.
Negros le dirigen flechas
en los muros y atalayas.
Y cuando los cuatro cascos
eran cuatro resonancias,
David con unas tijeras cortó
las cuerdas del arpa.

ATENCIÓ

Has acabat de veure la previsualització del vídeo. Si vols veure el vídeo sencer, el pots comprar individualment (video_price€), o comprar una subscripció amb accés il·limitat als concerts des de 7,99€ al mes.

ATENCIÓ

Aquest concert és gratuït per a tots aquells usuaris que estiguin registrats a L’Auditori Digital. Si ja tens un compte a la plataforma, només has d’introduir les teves credencials. Si no és així, registra’t abans.

SUBSCRIU-TE PER 7,90 € AL MES

Estàs a punt d'adquirir aquest vídeo per video_price €. T'informem que et pots subscriure per 7,90€ al mes i gaudir de tots els continguts amb accés il·limitat. Vols continuar amb aquesta transacció?