FRANZ JOSEPH HAYDN
Rohrau 1732 – Viena 1809

La Creació (Obertura) “La representació del caos”

(1798) – 5′


FERRAN SOR
Barcelona 1778 – París 1839

Simfonia n. 3 en Fa

(ca. 1804) – 12′

Largo
Allegro moderato


WOLFGANG AMADEUS MOZART
Salzburg 1756 – Viena 1791

Concert per a clarinet i orquestra en La, KV 622

(1791)- 28′

Allegro
Adagio
Rondo: Allegro

Daniel Ottensamer, clarinet


Simfonia n. 41 en Do, KV 551, “Júpiter”

(1788) – 26′

Allegro vivace
Andante cantabile
Menuetto: Allegretto
Molto allegro

JONATHAN COHEN, DIRECCIÓ
DANIEL OTTENSAMER, CLARINET
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA

 

PRIMERS VIOLINS  Vlad Stanculeasa, concertino / Maria José Aznar /    Walter Ebenberger /  Ana Galán / Natalia Mediavilla /  Pilar Pérez / Jordi Salicrú  / Ariana Oroño* / Yulia Tsuranova* SEGONS VIOLINS Alexandra Presaizen, solista / Emil Bolozan, assistent / Jana Brauninger / Clàudia Farrés /  Melita Murgea/ Josep Maria Plana / Antoni Peña VIOLES Alejandro Regueira*, solista invitat / Josephine Fitzpatrick, assistent / Christine de Lacoste / David Derrico / Sophie Lasnet / Andreas Süssmayr VIOLONCELS Jose Mor, solista / Lourdes Duñó / Vincent Ellegiers / Marc Galobardes / Carmen Enjamio* CONTRABAIXOS Dmitri Smyshlyaev, assistent / Matthew Nelson / Albert Prat  FLAUTES  Christian Farroni, assistent / Beatriz Cambrils OBOÈS Dolors Chiralt, assistent / Jose Juan Pardo  CLARINETS Larry Passin, solista /  Alfons Reverté FAGOTS Guillermo Salcedo*,  solista invitat / Slawomir Krysmalski TROMPES Juan Conrado García, assistent / Joan Aragó TROMPETES Mireia Farrés, solista / Adrián Moscardó TROMBONS Eusebio Sáez / Vicent Pérez TIMBALES Joan Marc Pino

ENCARREGAT D’ORQUESTRA Walter Ebenberger  
RESPONSABLE DE DOCUMENTACIÓ MUSICAL Begoña Pérez
RESPONSABLE TÈCNIC Ignasi Valero
PERSONAL D’ESCENA Luis Hernández*

*col·laborador

COMENTARI

per Juan Lucas

Finis coronat opus

L’oratori La creació és el més semblant, al segle XVIII, al que avui dia anomenaríem un supervendes musical. Només a Viena, on es va estrenar el 1798, l’obra es va interpretar en no menys de 50 ocasions fins a la mort de Haydn, el 1809, i sempre amb el teatre ple. “Vull escriure una obra que proporcioni fama eterna i universal al meu nom”, va confessar el compositor, qui acabava d’aconseguir, a Anglaterra, gràcies a la iniciativa de l’empresari sagaç Johann Peter Salomon, un èxit i una fama sense precedents a Europa. Va ser precisament a Anglaterra on Haydn va conèixer els grans oratoris de Händel, en especial, El Messies, font d’inspiració directa per al seu oratori basat en el Gènesi. Dels 34 números que integren La creació, el més cèlebre és el primer, el seu preludi misteriós en do m, un moviment lent en forma de sonata que descriu el caos primigeni mitjançant el procediment senzill —molt haydnià— d’ometre les cadències finals en cada frase. No fallava. Quan el baix, al recitatiu subsegüent, proclamava la creació de la llum en un Do radiant, el teatre s’ensorrava.

Malgrat ser estrictament contemporània de la simfonia “Heroica” de Beethoven, la Simfonia n. 3 en Fa de Fernando Sor respon al patró barroc i preclassicista de la simfonia com a equivalent a l’obertura operística, és a dir, un fragment simfònic breu que solia anticipar una obra dramaticomusical. La peça pertany al període madrileny de Sor (1801-1813), previ al seu exili europeu definitiu, que va fer que es convertís en un dels primers músics “cosmopolites” d’Europa. La seva estructura és senzilla i familiar: una extensa introducció lenta en mode menor seguida d’un allegro en Fa en forma sonata estricta (amb un segon tema en do m que confereix una dolçor especial a la simfonia). Tanmateix, i malgrat la seva escriptura correcta, l’obra no passa de ser un exemple crepuscular d’una música superada per l’època. L’interès musical de Sor s’ha de buscar, com és ben sabut, en la seva producció guitarrística, terreny en el qual va ser un autèntic innovador (de fet, se’l va arribar a anomenar, en una exageració basta —tot i que típica—, el Beethoven de la Guitarra).

El Concert per a clarinet K. 622 no és només l’última obra instrumental que va poder completar en vida l’autor de Don Giovanni, sinó que ocupa, per dret propi, el primer lloc en el repertori concertant per a aquest instrument. Compost unes setmanes abans de morir, Mozart el va escriure per al seu amic i germà maçó Anton Stadler, clarinetista reputat de qui també havia sorgit l’encàrrec, dos anys abans, del no menys fabulós Quintet per a clarinet. Escrit originalment per a corno dibassetto (de registre més greu que el clarinet usual), el concert desprèn una lluminositat (derivada en gran part de l’elecció de la tonalitat, la radiant La) molt difícil d’encaixar amb les circumstàncies fosques que provocarien la mort immediata del seu autor. El so orquestral és exuberant, sobretot, en el primer moviment, un diàleg fascinant entre el solista i el conjunt instrumental amb pocs pedaços d’acompanyament orquestral rutinari. En la seva senzillesa profunda i commovedora, el segon moviment ens recorda —per si no ho sabéssim— que som davant del Mozart que acabava d’escriure La flauta màgica i molts han volgut detectar en els seus pentagrames una mena de comiat malenconiós del món.

Mozart va compondre les seves tres últimes simfonies d’una tirada l’estiu del 1788, circumstància que relaciona entre si aquestes tres obres poderoses fins al punt que, en certa manera, conformen una unitat simfònica peculiar. Mozart ja havia escrit anteriorment simfonies commovedores i transcendentals, però aquestes tres (a les quals es podria afegir “Praga”) no són només les millors, sinó, possiblement, les primeres que es poden qualificar d’històriques. La tercera de la sèrie, la robusta i portentosa Simfonia en Do K. 551, suposa l’antecedent històric més directe de la revolució simfònica que duria a terme Beethoven només tres lustres després, en especial, pel seu impressionant moviment final, una extravagància contrapuntística de primer ordre i potser el moviment més inusual de tota la producció mozartiana. “Finis coronat opus”, havia escrit Mozart 10 anys abans per referir-se al tercer i últim acte de la seva òpera Idomeneo. En el cas de “Júpiter”, el finale que introdueix la tècnica de la fuga al cor de la forma sonata, amb una coda que combina magistralment la doble fuga i el cànon, no només culmina la producció simfònica mozartiana, sinó que va acabar d’apuntalar el prestigi de la simfonia com a gènere instrumental per excel·lència.

I una última curiositat: el subtítol “Júpiter” amb què la simfonia ha passat a la història l’hi va adjudicar l’empresari Johann Peter Salomon, el mateix que va propiciar els dos viatges triomfals de Haydn a Anglaterra durant la dècada del 1790, de qui tenim, precisament, l’oratori de La creació com un dels seus fruits principals (a més de la seva última sèrie de simfonies).

ATENCIÓ

Has acabat de veure la previsualització del vídeo. Si vols veure el vídeo sencer, el pots comprar individualment (video_price€), o comprar una subscripció amb accés il·limitat als concerts des de 7,99€ al mes.

ATENCIÓ

Aquest concert és gratuït per a tots aquells usuaris que estiguin registrats a L’Auditori Digital. Si ja tens un compte a la plataforma, només has d’introduir les teves credencials. Si no és així, registra’t abans.

SUBSCRIU-TE PER 7,90 € AL MES

Estàs a punt d'adquirir aquest vídeo per video_price €. T'informem que et pots subscriure per 7,90€ al mes i gaudir de tots els continguts amb accés il·limitat. Vols continuar amb aquesta transacció?