QUARTETTO MAURICE

FAUSTO ROMITELLI
(Gorizia, Itàlia 1963 – Milà 2004)

Natura morta con fiamme

(1991) – 9′

 

NÚRIA GIMÉNEZ COMAS
(Girona 1980)

Von contrapunctus VI

(2018) – 4′

 

DANIEL APODAKA
(Vitoria 1990)

String Quartet I

(2022) – 20′ – Estrena mundial, encàrrec de L’Auditori i Barcelona Creació Sonora

 

GIACINTO SCELSI
(La Spezia, Itàlia 1905 – Roma 1988)

Quartet de corda n. 4

(1964) – 12′

 

 

JACK QUARTET

JOHN LUTHER ADAMS
(Mississipí 1953)

The Wind in High Places

(2011) – 16′

 

ERIC WUBBELS
(Estats Units 1980)

Nova obra

(2022) – Estrena nacional – 19′

 

JOAN ARNAU PÀMIES
(Reus 1988)

Quartet de corda n. 3 “Forma infinita”

(2022) – Estrena mundial, encàrrec de L’Auditori – 15’

 

IANNIS XENAKIS
(Braila, Romania 1922 – París 2001)

Tetras

(1983) – 17′

QUARTETTO MAURICE

Georgia Privitera, violí
Laura Bertolino, violí
Francesco Vernero, viola
Aline Privitera, violoncel

 

JACK QUARTET

Christopher Otto, violí
Austin Wulliman, violí
John Pickford, viola
Jay Campbel, violoncel

COMENTARI

per Ismael G. Cabral

Vuit impactes en forma de quartet

El cicle Sampler Sèries, que en la temporada que ara comença proposarà experiències intenses i variades entorn de les derivades més heterogènies de la creació musical actual, parteix, tanmateix, plantejant l’audició de ni més ni menys que vuit quartets de corda. Una forma clàssica amb un pes determinant que ha continuat ocupant un interès central en la música del nostre temps.

Escoltar l’obra de Giacinto Scelsi suposa, en bona part, una escissió amb la història precedent. L’italià va exercir una fractura radical en la continuïtat de les ruptures formals que les avantguardes estaven imposant. El seu Quartet n. 4 (1964) explora de manera obsessiva una nota i adopta una forma de crescendo negríssim. La sensació de vigència d’aquesta música és plena, Scelsi va voler i va aconseguir projectar-se en el futur.

Després de la seva escolta, Von contrapunctus VI (2018), de Núria Giménez-Comas, adquireix la funció d’amable pont que desfigura en els seus aspectes rítmics i tímbrics el Contrapunctus 6 de L’art de la fuga de Bach. El 2019 Daniel Apodaka va estrenar Isil, una pàgina abstreta i lleugeríssima per a orquestra simfònica i cor que va merèixer elogis per la seva aposta radical. El transvasament que hi haurà d’aquell univers a la seva nova obra per a quartet de cordes és el que descobrirem aviat. Aquest primer bloc es tancarà amb Fausto Romitelli, autor de Natura morta amb fiamme, una partitura energètica en la qual la part electrònica sumeix les cordes en un frenesí fumejant en què trèmolos i glissandis sembla que dibuixen un paisatge en flames.

Molts dels camins estètics del segle XX conflueixen en Iannis Xenakis, de qui sentirem el quartet Tetras (1983), fruit madur del seu catàleg. Amb el seu embull de textures truncades i atacs enfurismats, l’obra és tot un clàssic de la literatura contemporània que, malgrat el que es pogués pensar, ofereix ja des de la primera immersió que hi fem, més ancoratges en l’escolta dels que caldria esperar d’una obra militant de les ruptures.

Novetat plena constituirà el Quartet n. 3 “Forma infinita” de Joan Arnau Pàmies, en què ha estat temptat per la idea d’apropar-se a una música que “no acaba mai”, ressituant el clímax de l’obra “fora de lloc” en el primer terç de la peça. La composició també es va abordar des d’una restricció autoimposada; limitant la gamma d’eines d’escriptura utilitzades. Especialistes (els Jack) en la seva música, The Wind in High Places (2011) és una creació característica de John Luther Adams, en la qual els harmònics naturals s’endinsen en aquesta sensació paisatgística tan pròpia de la seva obra.

El concert es tanca amb la novetat de phren (2022), d’Eric Wubbels, el títol del qual assenyala, en grec antic, el terme ment. Qüestions fisiològiques i psicològiques nien en el substrat compositiu d’aquest quartet nounat.

 
NOTES DE JOAN ARNAU PÀMIES, COMPOSITOR

El Quartet de corda n. 3, Forma infinita és la meva tercera aventura en aquest gènere. Aquesta peça suposa un retorn a mitjans d’expressió més familiars, ja que la partitura utilitza una notació convencional en la seva totalitat. En aquest treball, he deixat enrere les investigacions temporals paramètriques i l’ús de múltiples capes del meu segon quartet. En conseqüència, he buscat generar i manipular material segons perspectives una mica més tradicionals de l’harmonia, el contrapunt i la forma.

Darrere d’aquest enfocament hi ha un intent deliberat de limitar la gamma d’eines compositives emprades. Això és, parcialment, una resposta a obres contemporànies per a instruments acústics, incloses peces anteriors pròpies, que es basen no només en configuracions elaborades i sovint complicades, sinó també en elements no musicals com el teatre i el vídeo. Els reptes que van aparèixer durant el procés d’escriptura d’aquesta peça foren fonamentalment musicals i, per tant, van requerir solucions de la mateixa naturalesa.

Una de les dificultats principals que vaig tenir en conceptualitzar Forma infinita va sorgir de la meva pròpia percepció d’estructures idealitzades. Per exemple, em va preocupar seriosament la durada, sobretot pel que fa a la longitud adequada d’una secció determinada. Una altra qüestió va sorgir en relació amb el concepte de “clímax estructural”; és a dir, un dispositiu útil, tot i que estereotípic, que volia reavaluar, ja que sovint provoca experiències auditives molt lineals. Seguint aquestes i altres consideracions, vaig dividir el quartet en sis àrees temàtiques la longitud de les quals és desproporcionada respecte a l’evolució prevista dels materials que contenen. L’objectiu d’aquesta desconnexió era situar-me a la posició incòmoda però necessàriament creativa d’haver-hi d’afegir, eliminar o modificar determinats materials basant-me en limitacions externes autoimposades. A més, vaig situar el clímax en el primer terç de la peça (és a dir, al final de la segona secció). Això em va permetre replantejar tant el significat com el propòsit de la resta de seccions, que funcionen pràcticament com una única i llarga conclusió.

El títol Forma infinita transmet dues interpretacions possibles. En primer lloc, suggereix una visió optimista de la possibilitat d’experiències estètiques noves únicament dins l’àmbit musical. En segon lloc, té relació amb la situació entre el clímax “fora de lloc” i la conclusió prematura, una metàfora de música que no acaba mai.

El Quartet de corda n. 3, Forma infinita és un encàrrec de L’Auditori de Barcelona per a la Biennal de Quartets de 2022. L’obra està dedicada als meus professors de composició, Chris, Hans i Jay.

 

ATENCIÓ

Aquest concert és gratuït per a tots aquells usuaris que estiguin registrats a L’Auditori Play. Si ja tens un compte a la plataforma, només has d’introduir les teves credencials. Si no és així, registra’t abans.

ATENCIÓ

Has acabat de veure la previsualització del vídeo. Si vols veure el vídeo sencer, el pots comprar individualment (video_price€), o comprar una subscripció amb accés il·limitat als concerts des de 7,99€ al mes.

SUBSCRIU-TE PER 7,90 € AL MES

Estàs a punt d'adquirir aquest vídeo per video_price €. T'informem que et pots subscriure per 7,90€ al mes i gaudir de tots els continguts amb accés il·limitat. Vols continuar amb aquesta transacció?