Programa

W. A. MOZART: Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra en Mi b, K. ‎‎364/320d (1779) 31 min.‎
L. V. BEETHOVEN: Simfonia n. 2 en Re, op. 36 (1802) 36 min.

Els vint-i-tres anys que separen la Simfonia Concertante de Wolfgang Amadeus Mozart (1779) de la Simfonia n. 2 de Luwdig van Beethoven (1802) abracen, sens dubte, el gresol del classicisme. Aquestes dues obres representen de manera exemplar l’ideal del «bell absolut», una concepció fonamental en l’estètica del tombant de segle XVIII i que encarna, en la música instrumental pura -sense funcions o programes extramusicals-, la fantasia d’una imaginació sonora diàfana, alliberada de jous i al servei només del sublim.

L’època en què Beethoven va escriure la Segona simfonia va ser un dels períodes més amargs de la seva vida. Composta a Heiligenstadt, és contemporània del seu famós Testament de Heiligenstadt, una crida desesperada davant la sordesa indefugible i l’obstacle terrible que aquesta suposaria al seu deure amb la vida, l’art i la bellesa. El mateix élan vital que impregna cada nota de la simfonia beethoveniana sembla sostenir l’arquitectura de l’esplèndida Simfonia Concertante de Mozart, una obra que eixampla els límits de la imaginació expressiva amb un encaix de mitjans que, tot i la seva sobrietat, assoleix una profunditat inusitada.

Intèrprets

Maria Florea, violí
Sara Ferrández, viola
Kazushi Ono, direcció
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)

AMB EL SUPORT DE